Nota del director

La primera vegada que vaig parlar amb l’Andrés Rabadán va ser l'any 2000. Des del 2002 el visito regularment a la presó de torn on es troba amuntegat.

Diagnosticat com a malalt mental després de descarrilar tres trens i matar el seu pare amb una ballesta el 1994, Rabadán va ser tancat en un psiquiàtric penitenciari en el qual havia de romandre durant 20 anys si els psiquiatres no consideraven abans que ja no suposava un perill per a la societat.

Em va costar convèncer-lo de la necessitat d'emprendre un viatge cap al seu propi passat, de furgar en el més profund de la seva ànima, de revisitar aquells temps que el van portar a aquest estat mental i a una situació límit.

A poc a poc, carta a carta, Andrés es va anar obrint, explicant-me petites històries íntimes de la seva infantesa, de la seva adolescència, del seu cercle familiar i d'amistats.

A poc a poc vaig arribar a entendre-l i van sorgir dues obres cinematogràfiques que reflecteixen la seva vida interior, les seves pors, els seus anhels i la seva finestra oberta al món: "El perdó" i "Les dues vides d'Andrés Rabadán".

En aquestes obres, que crec complementàries, he intentat mostrar una explicació detallada dels fets i una anàlisi jurídica i psicològica del cas, alhora que una visió poètica i fantàstica de la vida des de la pròpia objectivitat.

Però més enllà d'això, crec que la seva història ens permet abordar des d'un punt de vista metafísic una sèrie de qüestions que ens fan qüestionar-nos a nosaltres mateixos: la importància de les pròpies vivències en la formació del jo, el sentiment de culpa, la capacitat de canviar la pròpia estructura i la força redemptora de l'amor.